la plasseta de la iglesia, y després que els homes begueren algun trago y trincaren al istil d'ells, ab els resolis de les taules ò ab els vins de que venían provehits, y les dones gastaren en taronges, prunes y rosquilles alguns xavos y altres pesses menudes de moneda espanyola que haurían ramassat durant l'any pera semblant diada, tothom entrà a la iglesia.
De la banda d'Espanya se n'havía reunida més de la qu'era d'esperar, de gent. Es que a molts, certament, costava dexar la consuetut. Ademés, a tothom movía la curiositat d'inquirir noves del món, que allí no podían mancar, aplegantshi gent de tants indrets diferents.
Parlant y escatint els darrers fets, alguns escabotarem l'Ofici y entrarem a la iglesia quan ja mossen Geroni, el rector de Sant Aniol, tot ranquejant al peu del altar, anava parlant axís:
—No son pas les meves penes, caríssims germans. que'm fan plorar. No es pas la primera vegada, ja ho sabeu, que aquests facinerosos han assaltat ma pobra vivenda y donat torment a mon cos, buscant un tre-
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat validada.
