Pàgina:La punyalada (1904).djvu/50

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


per lo menos aquell día, al pobre Rector qual veu dèbil planyenta tothom duya encara clavada al cervell.
 Jo també n'era d'aquest pensar, si be dech confessar que desde un altre punt de vista. Preocupat sempre per el trascendental cop que havía de donar aquell día, m'esporuguía'l moment de rompre'l glas, y m'esporuguía més pensant que havía de rompre per les cames ò sigui dansant, cosa que per curtedat de gènit y per no haverho fet may, me neguitejava per la temensa d'un ridícol y una vergonya, que .sols l'incentiu de la passió que sentía per la Coralí podía decidirme a ferhi cara. Per axò les corrents de penitencia me venían com l'anell al dit, trobant que'm lliuravan d'un mal pas, y en tal sentit procurava convèncer a la molinera, que m'escoltava distreta, més atenta a les plasenteríes d'alguns francesos que la festejavan que a les meves insípides filosofies. Ella era gabatxa de part de mare y havía passat molts anys al Coral ab una seva tía, y d'allí li venían moltes conexenses y consuetuts que al aplech dels francesos li plavía de refrescar.