timava de debò, enamorat de sa cara fresca y ufanosa, de sos ayres expansius y desembrassats y, sobre tot, de sa verba joyosa, sovint desvergonyida. En nostres travessures de xicot, sempre era ell qui la armava, mes jo no sé com s'ho feya que, a l'hora del rebre, sempre'ns tocava a nosaltres, fentnos ell encara la figa. De cor no'n tenía gens; no's compadía may de ningú, y aquell remordiment que sentíam tots quan en alguna diablura, anant més enllà del que volíam, algun company ne sortía massa esgalabrat, ell no'l sentía may; encara hi trobava peu pera desferse en bromades de desvergonyit.
A la lley que jo li duya, corresponía ab temperament llunàtich, menjantsem un día a festes, y l'endemà tractantme ab un desviament que'm donava pena.
En Pep del Serrat, ben diterentment, semblava tan solícit de la meva amistat com jo de la del Ibo, y si be jo no li corresponía malament, tampoch l'apreciava com se merexía. En Rafel del Pedrals era altre caràcter. Independent y des-
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/57
Aquesta pàgina ha estat validada.
