Pàgina:La punyalada (1904).djvu/77

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallavan els verns y castanyers revestits de novella fulla d'un vert tendral, y'l sol prou ho hermosejava matisantho tot ab els cambiants de sa lluminosa paleta, y fins els aucells xerrotejavan agradosament per les verdisses; mes jo no sentía altra cosa que'l corcor de la gelosía rosegantme les entranyes, ni veya res més que les negrors que'l meu pessimisme comensava a dibuxar en l'auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració y a la tristesa.
 No sabía acabarme la jugada del Ibo, y fins conexentlo, en ma inoscencia de criatura gran, no'l conceptuava capàs de fallar l'amistat del únich ver amich que tenía, com si la lleyaltat fos cap principi ferm, quan no descansa sobre la noblesa del cor; però'm podía acabar menos la lleugeresa de la Coralí, tan complacenta sempre ab mi, tan carinyosa y expansiva en ses converses, una mica drol-la y enjogassada, axò sí, mes prou entenimentada pera recatarse d'un jove de tan mala anome-