Pàgina:La tramontana (1899).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



ESCENA ÚLTIMA
Dits y CARITAT, després RAFEL y JANET portant desmayat á LLUIS.


Car. ¡Quína desgracia, nostramo!
Jos. ¿Qué passa?
Car. No sé si 'n Lluis es mort. He vist que aquell jove de fora...
Ern. ¿En Rafel!
Car. Ell mateix. Ab en Janet lo portan sense sentit. En Janet m' ha cridat: Corra avisa á don Joseph. En Rafel l' ha salvat de la mort. (Entran Janet y Rafel portant á Lluis desmayat, que alguns, fent grupo, lo posan en un silló. Los altres entran y surten portant venas, árnica, vinagre, etc., etc.)
Jan. Ajudéunos, que no podém més.
Jos. ¿Qué ha estat axó?
Jan. La tramontana l' ha pres de plé á plé al Salt del Llop, l' ha tombat y fet rodar a la timba. Hauría mort á no ser pel senyoret.
Ern. ¿Tú l' has salvat? (A Rafel ab expansió y alegría).
Raf. Sí, Ernestina.
Her. ¿Ha sentit com se tutejan? Es á n' ell á qui estima. (A Fornellá.)
For. (¿Quí será aquest malehit jove?)
Ign. Ja recobra 'ls sentits. (Se sent la campana moguda per la tramontana.)
Llu. ¡La tramontana! També branda la campana com aquella nit! ¿Toca á morts per mí?
Ern. Lluis, en Rafel vos ha salvat la vida.
Llu. ¡La vida! Si estigués viu no tocarian á morts ¡Deu me crida á judici!
Ern. Miréu á qui debéu la vida. (Senyalant á Rafel. Lluis dona un crit d' esglay al veurel.)
Llu. ¡Ets tú que vens á acusarme devant de Deu! ¡Estich demnat! Tú també, Fornellá? (Ab veu baxa.) ¡Miral! ¡Es en Rocalva! ¡Los morts tórnan! (Cau sense sentit.)




FI DEL ACTE PRIMER