Pàgina:La tramontana (1899).djvu/25

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mar. ¿Qui 'n té la culpa? Axó sí: á casa s' han de llevar matí.
Ram. Y anarsen al llit tart.
Mar. No vull que estigan paradas ni un moment.
Ram. Escombren, rentan, arreglan la casa, cuinan, y cada día hi ha un daltabaix al péndrelshi 'l compte de la plassa. Y si tenen un rato desvagat, las hi fa surgir mitjas.
Mar. En cambi aprenen molt.
Ram. Y guanyan poch.
Mar. Pel meu sant las hi faig un bon regalo.
Ram. Pero com que cap hi está vuit días, desde que som casats sempre t' has trobat sense criada 'l día del téu sant, y per tant, no has pogut fer lo regalo.
Mar. Ellas s' ho han perdut. ¿Ja té minyona la Pubilla?
Jos. Ab axó no hi hem de pensar, perque d' aquesta casa no se 'n surt fins que 's mort.
Ram. ¡Bona la faríam si cap criada se 'ns morís á casa! Li hauría de pagar metje, l' apotecari y l' enterro.
Jos. Haurías fet una obra de caritat.
Dor. Tenen servit lo xocolate al menjador.
Mar. ¡Santa paraula!
Ram. Aném, Mariana.
Mar. Anem, Ramió.
Jos. Jo os acompanyo.



ESCENA V
IGNÉS, DORU


Dor. Cuan la Padrina calla...
Ign. No té res que dir.
Dor. O té molt y no vol comensar. Adivino en qué penséu ¡Tot com fa trenta anys!
Ign. L' ahir s' ha tornat avuy. Aquesta era la sala, aquesta la taula hont la mare firmá 'ls capilols que ara firmará la filla. La mare estimava á n' en Rocalva, y ab en Rocalva no podia pensarhi. Y sense estimar, també 's casa la filla, perque 'l séu cor apertany á don Rafel. ¡Que n' hi ha de sospirs y plors recuyits als recons dels sostres d' aquesta casa! Molt va plorar la mare. Ara li tocará á la filla.
Dor. Que no 's casi. Cridéu á don Rafel y diguéuli: Home de Deu, ¿no veus que t' estima? Declárat.