Pàgina:La tramontana (1899).djvu/36

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
que es tot lo que m' ofereix 'l teu amor? ¿Per qué la veritat t' esglaya? A mi no m' esglaya. Escolta: encara podem ser ditxosos.
Raf. Parla.
Ern. Cridaré al pare y li confiaré tot, y després tú li parlarás, li dirás que ets...
Raf. ¿Quí soch?
Ern. Sembla que hi ha alenada d' infern en lo teu crit. ¿Quí ets?
Raf. No puch dirho. ¡No puch!
Ern. ¿No pots? (Esglayada)
Raf. No, Ernestina. (S'assenta y apoya 'ls brassos á la taula, tapantse la cara ab las mans.)
Ern. Sols los criminals s' amagan. ¿Ho ets tu?
Raf. No. (Axecantse ab orgull.)
Ern. ¡Gracias á Deu! (Pausa.) ¿Te quedas callát? ¿Baxas lo cap? ¿Quín misteri hi ha en tú? M' estimas?
Raf. ¡Si t'estimo!
Ern. ¡Parla! Recorda que si no parlas dintre de poch será tart.
Raf. ¿Ho vols?
Ern. Ho vull. He de saber si una noya honrada pot estimarte ó s' ha de avergonyir de haber pensat un sol instant en tú. Parla ó surt per sempre més d' aquesta casa.
Raf. ¡Deu me valga! Amor meu, ja que ho vols, parlaré; sí encara que 'l mon s' ensorri, perque jo, vida meva, no puch enganyarte amagante lo méu nom, per mes que al sentirlo lo cor se 't glassi; encara que al saberlo se 'm tanquin totas las portas com si fos un .. ¡Ah! Deu méu! ¡Deu méu!
Ern. ¿Te dius?
Raf. Rocalva.
Ern. ¿Tú? Portant aquet nom infamat...?
Raf. No.
Ern. Nom de criminal.
Raf. ¡No y mil voltas no!
Ern. ¿T'has atrevit..? Ets un miserable. Vésten, y que Deu te perdoni 'l mal que m' has fet.
(Plorant se deixa caure en una cadira.)
Raf. En nom de Deu, escóltam. Sí, ho sería un miserable si hagués ficsat en tú 'ls ulls no sabent que portava un hom honrat; més callava fins poguerho demostrar de manera que ningú 'n dubtés.
Ern. ¡Honrat!... ¿Y al poble tothom pronuncia ab esglay lo nom del assesí?
Raf. ¡Honrat, sí, honrat!