|
que es tot lo que m' ofereix 'l teu amor? ¿Per qué la veritat t' esglaya? A mi no m' esglaya. Escolta: encara podem ser ditxosos.
|
Ern.
|
Cridaré al pare y li confiaré tot, y després tú li parlarás, li dirás que ets...
|
Ern.
|
Sembla que hi ha alenada d' infern en lo teu crit. ¿Quí ets?
|
Raf.
|
No puch dirho. ¡No puch!
|
Ern.
|
¿No pots? (Esglayada)
|
Raf.
|
No, Ernestina. (S'assenta y apoya 'ls brassos á la taula, tapantse la cara ab las mans.)
|
Ern.
|
Sols los criminals s' amagan. ¿Ho ets tu?
|
Raf.
|
No. (Axecantse ab orgull.)
|
Ern.
|
¡Gracias á Deu! (Pausa.) ¿Te quedas callát? ¿Baxas lo cap? ¿Quín misteri hi ha en tú? M' estimas?
|
Ern.
|
¡Parla! Recorda que si no parlas dintre de poch será tart.
|
Ern.
|
Ho vull. He de saber si una noya honrada pot estimarte ó s' ha de avergonyir de haber pensat un sol instant en tú. Parla ó surt per sempre més d' aquesta casa.
|
Raf.
|
¡Deu me valga! Amor meu, ja que ho vols, parlaré; sí encara que 'l mon s' ensorri, perque jo, vida meva, no puch enganyarte amagante lo méu nom, per mes que al sentirlo lo cor se 't glassi; encara que al saberlo se 'm tanquin totas las portas com si fos un .. ¡Ah! Deu méu! ¡Deu méu!
|
Ern.
|
¿Tú? Portant aquet nom infamat...?
|
Raf.
|
¡No y mil voltas no!
|
Ern.
|
¿T'has atrevit..? Ets un miserable. Vésten, y que Deu te perdoni 'l mal que m' has fet.
|
(Plorant se deixa caure en una cadira.)
Raf.
|
En nom de Deu, escóltam. Sí, ho sería un miserable si hagués ficsat en tú 'ls ulls no sabent que portava un hom honrat; més callava fins poguerho demostrar de manera que ningú 'n dubtés.
|
Ern.
|
¡Honrat!... ¿Y al poble tothom pronuncia ab esglay lo nom del assesí?
|
Raf.
|
¡Honrat, sí, honrat!
|