Pàgina:La tramontana (1899).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Ern. ¡Miserable! Vésten, vésten.
Raf. ¡Per Deu, Ernestina, que al cap hi tinch foch, y al cor hi tinch fret! Escóltam, si no per amor, per caritat. No he sabut que 'l nom que portava no era 'l dels méus avis fins que 'l pare, malalt per morir, després de haber rebut los sagraments, me va cridar. Encara 'l veig; encara 'l sento. Lo séu cap s' enfonsava en lo cuxí y la cara era blanca, perque sols al cor hi quedava un xich de vida que anava á parar als ulls. ¡Cóm lluhía la séva mirada, que tenia ficsa en l' altar que había demanat li posessim als peus del llit! Al altar hi habían ciris encesos que feyan llum á la Mare de Deu dels Dolors, que semblava mirar al méu pare; y Jesucrist estenia sos brassos en la creu com si esperés l' ànima del que 's moría; y 'l que afinava, ab véu tranquila me va dir: «Fill méu, jo 'm moro y ha arribat lo moment de dirte quin es lo nom del téu pare». Tot m' ho va contar. Denunciat per en Lluis, que l' acusava d' un crim que no había comés; estamordida la meva ávia per lo pare de 'n Fornellá, lo méu va anarsen del poble cedint als prechs de la séva mare. Al cap d' un temps volgué tornar, perque era ignoscent y perquè estimava; més l' ávia li feya dir que la séva tornada sería la séva mort, perque l' agafarían, perque aniría al pal, y 'ls plors de la mare 'l contenian. Mesos després va tornar amagat, perque volía saber novas de la séva aimada. ¿Sabs qui era la seva aimada? La téva mare. Y la va trobar casada, y va saber que 'n Fornellá la había pretesa. Més la téva mare que creya en lo crim que s' imputava al pare, per instint sentía horror per el del que avuy pretén ser lo téu marit. Llavors va sortir del poble per no tornarhi més, y aná á América usant nom supost. Allí va fer fortuna, y al sentirse morir me va dir: «Vés al poble y torna l' honra que han llevat al téu pare calumniantlo. No 't venjis, perdona, més torna l' honra á la téva familia». Aquí vaig venir y 't vaig veure, y 't vaig estimar; y la infame calumnia que había separat al méu pare de la téva mare, me separava de tú. Y no podia parlar, y volia dirte que t' estimava; y no podía; y jo sabía que tú, ¡tú també m' estimavas; ¡perque jo ho sabía que m' estimavas!