Pàgina:La tramontana (1899).djvu/42

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Dor. ¡Vésten tú també!
Jan. Pero...
Dor Te mano que surtis.
(Se 'n va Janet.)



ESCENA III
DORU, RAMIÓ y MARIANA.


Ram. ¿No 'ns en treuréu pas á nosaltres?
Dor. No ho voldria may sent hostes y parents del amo; y encara que volgués, no podria, perque no soch més que un mosso.
Mar. Com aquí 'ls criats manan més que l' amo...
Dor. Aquí tots respectém, estimém y obehim als amos.
Ram. A la vostra manera. ¿No es cert, Mariana?
Mar. Cert, Ramió.
Ram. Lo que vareu fer ahir dihent al notari que se 'n tornés, passa de ratlla. ¿No es cert, Mariana?
Mar. Cert, Ramió. Jo ja os hauria plantat al carrer de punt en blanch.
Ram. Per molt menos despatxas á las criadas.
Dor. A mi no hauria tingut ocasió de despatxarme, perque no hauria entrat á servir á casa seva.
Mar. ¿Que os penséu que no s' hi está be á casa?
Dor. Bé s' hi deu estar cuan vosté ho diu. Mes, ¿quína figura hauria fet jo venent betas y fils?
Ram. Crech que axó ho diu ab retintín, Mariana.
Mar. Ab molt de retintín, Ramió.
Ram. Es veritat que no hi hauriho fet bon paper venent betas y fils, perque no tothom pot distingir una troca de fil del número 2, d' una troca de fil del número 3. (A Mariana.) Per si m' habia tirat la pilota, ja li he tornada. Per lo demés, fora vergonyós que la Ernestina estigués enamorada d' aquell jove.
Dor. ¿Per qué?
Ram. ¡Sent fill de qui es! Al poble no 's parla d' altra cosa.
Dor. ¡Si que se 'n han enterat demati de lo que 's diu al poble!
Mar. Es una costum antigua. A Barcelona, axís que es oberta la botiga, trech lo nas per la porta y pregunto á las vehinas qué hi ha de nou. Ellas em diuhen tot lo que saben y jo 'ls hi conto tot lo que sé.