Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/128

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Malgrat els fatídichs pressentiments de les monges, semblava que tot anava a discórrer en santa pau y tranquilitat, quan... tot d'una, va ressonar un terrabastall, un avalot de crits, un desori, que va deixar a les religioses ab la sang glaçada dins les venes. Era una colla de miquelets que, sortint d'un angle de la galería, empenyentse y barallantse apilotats, corríen darrera d'una cosa que rodolava davant d'ells.

 —¡Deixa estar la pilota o 't rompo l'ànima!

 —Em toca a mi... ¡llamp de Déu!

 —Só jo qui surto.

 —¡Jo, só!...

 —¡Jo, jo!... —cridaven els minyons, sense plànyer la fressa ni 'ls renechs, empenyats en una disputa que no portava pas traces d'acabarse, si un dels xicots, més llest y resolut que 'ls demés, no s'hagués amparat de la pilota, disposat a sortir, vulguis no vulguis. Y mentres aquest se preparava a tirar, fentla botre contra terra, els altres s'arreman-