anecdòtichs sobre 'ls amors de la diva, que veníen tant a punt per animar un xich la monotonía de l'inacabable temporada. Perxò no 's parava esment en els sabuts y ressabuts episodis d'Elsa de Brabant y el Cavaller del Cigne, que 's desenrotllaven pausadament en escena.
Quan la Guden va aparèixer a la terraça del castell y, ab expressió somiosa, va entonar el séu recitat:
¡Oh aures, que us confiava
fins ara 'l meu dolor!...
tothom va clavar els binocles sobre la blanca figura d'Elsa, però ningú va fer cas de la tendresa d'aquella frase que cada nit desvetllava remoreig d'aprovació. Extranyada d'una reserva que quasi tenía aspectes de desaire, la diva va notar al instant la marejada que dominava l'auditori.
—¿Què tenen, aquesta nit? —se preguntava, sorpresa. —¿Estan distrets? ¿Estan malhumorats? Me miren y no 'm saluden...
