Y, mentres Ortrudis deya les insidioses paraules del séu plany, ella cercava ab el pensament els motius de l'actitut extranya que mostrava 'l públich.
—M'han sentit tant, —rumiava,— que ja no 'ls faig cap efecte. La meva figura encara 'ls impressiona, però 'l meu cant ja 'ls fadiga. Me miren y no m'escolten... me miren y segueixen conversant...
Als espectadors y espectadores els agradava mólt més parlar dels escandalosos amors de la vida real que sentir els puríssims amors del poema, y perxò no paraven atenció en uns passatges dramàtichs que tothom sabía de memoria. Tot allò del trench d'auba, de les guerreres trompeteríes, dels chors de nobles, del dúo d'Elsa y Ortrudis, de l'acusació traidora, del solemne cant d'iglesia y de la marxa nupcial, tot va passar per l'escena sense tocar l'esperit del públich. Ab el binocle davant dels ulls, la gent més s'estimava resseguir la temptadora figura de la diva y imaginarse secretes afinitats entre 'ls amors que 's contaven
