per tot arreu, y, clavant l'urpa aquí y allí, no perdonava les masíes y els poblets del encontorn, ni feya mercè a la Pobla de Codolar, la vila feréstega y negra, que era 'l centre natural de la comarca punida. Gent endiastrada y de sang bullenta, els habitants d'aquell recó de món, se donaven més que may als desfets y a les disbauxes, com si estiguessin persuadits de què havía arribat l'hora de finar el món y, tant per tant, més valía gaudirse y rabejarse en la darrera estremitut. Les comarques veínes ja ho deyen prou: «¡Gent de la Pobla, gent de la forca!» Però may la dita havía ressortit tant veritat com allavores ; perquè, si eren prou desanimats y brètols sempre, ara la fam els acabava d'empènyer cap a les goles del crim. Ab la miseria cada día més extensa, sovintejaven més els furts, y ab els furts els desoris, y ab els desoris les revenges, y les malifetes y les traidoríes, y les raons sagnantes de poble a poble y les baralles armades de veí a veí.
Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/242
Aquesta pàgina ha estat revisada.
