Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/243

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Joves y vells malehíen l'hora y el punt en què 'ls havía tocat néixer en aquella terra de dimonis, que semblava condemnada a la fam. Y més d'un cop y més de cent se veya 'ls homes com alçaven els punys closos, amenaçant el cel blau, el cel serè, el cel sinistrament lluminós que 'ls rebutjava la caritat d'una gota d'aigua! Els predicadors prou sermonaven per les iglesies dient que la calamitat que 'ls afligía era un açot enviat de Déu, per aturarlos en el camí de perdició. Però ells... ¡què és cas!... en comptes d'estemordirse, s'exaltaven desesperats, renegant com mals esperits, cada cop que veyen els aljubs sense aigua, les cisternes fondes, els safreigs buits, les cequies aixutes, els rechs sèchs com un òs, y els molins parats y silenciosos.

 Més tant y tant durava la seca malehida, que la gent de la Pobla, boy rebeca y feréstega com era, va començarse a sentir abatuda, aclaparada. ¡Si semblava que tots els poders del cel y de la terra y del infern junts s'haguessin con-