Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/245

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


no disputes, ganivetades, entre la gent que anava a omplir. ¡Allò era l'angunia de la mort! el darrer badall de tota una comarca! ¿Y per tanta miseria y tanta pena no hi hauría un remey, fos el que fos?

 Desde aquell punt, l'endiastrada gent de la forca va començar a pensar que la tremenda calamitat que 'ls decandía podía mólt bé esser un càstich de Déu. —Potser sí que 'ls predicadors tindran raó, —anaven rumiant, escoparrendits, mólts dels qui adés roncaven fort y feyen més cara d'encalabrinats y cap—calents.

 Y com que la força del mal, terrible pels séus efectes, terrible pel misteri ab què 's vesteix, podía més que la sang bullenta y la superbia dels homes, va venir una hora en què tothom va haver d'ajupirse davant la desolació, y de mica en mica 's van acabar els ronchs, les rebel·líes y les blasfemies.

 Un día, al mitg de la plaça de la vila, per què tothom el sentís, un vellet va dir, cridant, que lo que calía era fer pregaries