públiques, si és que 's volía cercar un consol a la congoixa que 'ls matava. Y, com iluminats de sobte per les paraules del vell, els homes que l'escoltaven varen obrir bon xich els ulls a la llum de l'esperança.
—En un cas consemblant, —va seguir l'avi,— jo, de minyó, n'havía vist fer an els vells... y Déu, Nostre Senyor, se va apiadar de nosaltres y va ploure mólt y mólt... y la cullita 's va salvar, després de cinch anys d'haverse perduda.
—¡Donchs fem pregaries! —va exclamar tothom ab ardiment.
—Es que ja s'ha mirat de ferne, —va respondre 'l jay.— La parroquia major ja ha provat de treure la Majestat cinch o sis voltes... però may de Déu hi ha comparegut una ànima, ni de la vila ni del entorn. Quan sen van fer sent jo quitxalla, ademés de la vila en pes, va venir la gent de Codolar, de Masferesa, de Riuaixut; van baixar els de Collmalsagna, de Fontroja, de Pedregar, y fins de Rocamorta y de les Timbes.
