tant a crits les lletaníes y exclamant a cada punt: —¡Aigua, Déu! ¡Aigua, Déu!,— ab uns udols de fera que feyen escruixir. Homes y dònes anaven de genollons pels carrers, picantse 'l pit ab un còdol o açotantse l'esquena ab calabrots. Per guarnir els frontis de les cases ab objectes de pietat, els veíns treyen, de dins les cambres, imatges velles de sants y santes que, penjades per les parets, convertíen els carrers en altars inacabables.
Un que hagués entrat de nou a la vila negra, no l'hauría coneguda pas. Les tavernes del arrabal, adés tant plenes de bullicia y cridoria, restaven solitaries y quietes com un reclòs de fossar. Les cases de meuques de sobre muralla, abans tant atrafagades y escandaloses, apareixíen extranyament quietes, ab les finestres tancades y barrades, com si fos Divendres Sant. En lloch del món s'oíen, com suara, les cançons obscenes que semblaven dictades a la presó o al bordell.
Quan va arribar l'hora de la professó,
