tura, uns troços de roch que, al arrossegar per terra, a cada sotregada torturaven les carns del penitent. Talment semblava que 'l terror y la fam havíen trasvalsat el judici d'aquella gentada enfollida y clamorosa. Y és que, estemordits per la miseria, imprimíen a la devoció la mateixa feresa, la mateixa mala sang ab que suara 's destroçaven ells ab ells. Davant d'una penitencia enfurismada com la d'aquells homes rebechs y enverinats, no se sabía si pendre 'ls penitents per màrtirs de la fe cristiana o per lladres de camí—ral.
Així que pels carrers de la vila 's va posar en moviment la professó, d'aquelles ànimes grolleres es va aixecar un clam de —¡Misericordia!— que, per lo ferotge y estrident, lo mateix podía ser una blasfemia que una invocació.
Davant de tot, a tall de capitost, anava 'l missioner, un caputxí jove, més sèch y escardalench que un anacoreta, ple de nusos d'òssos com un feix de sarments vells, ullerós y pàlit igual que la
