Ningú, ningú sen sabía avenir, de què aquell cos sagnant, sòpit, recargolat com un cuch, fos el del home desinvolt y brau, ab cara de dòna y cor de lleó, que no més ab un somriure dels llavis ja sabía embruixar les multituts. Tothom sen feya creus, de contemplar arraulit, fet una miseria, el galan moço que sempre havíen vist passar per la ciutat ab aire desdenyós y engallardit, com si no tingués prou carrer per ell tot sol, com si 's dignés perdonar la vida a veíns y transeunts. A les dònes, a les dònes sobre tot, els semblava un mal somni, els semblava mentida, que 's cloguessin, ensopits de sofriment, aquells ulls, entre encesos y mofetes, que feyen morir de passió de cor.
—¡Oh, quin mal punt! ¡Quina desgracia! —cridava, posantse la mà al cap, la gent que de tot arreu eixía, venint a engruixir la multitut.
Y quan, deixant endarrera 'ls barris que rodegen el Torin, va ficarse la llitera, ab el séu immèns seguici, cap dintre
