Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/270

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


la ciutat vella, la gernació ja no cabía ni al carrer de Cort ni a la plaça de la Sèu, y, com un riu eixit de mare, s'havía d'escampar, vessantse per les travessíes y pels carrerons veíns. Havía esdevingut tant atapaida la gentada, que, els que duyen el ferit, ab prou feines podíen moures, y havíen d'aturarse a cada punt. Ab una munió com aquella, fanatisada d'admiració y consternada fins al moll dels òssos, no hi valíen guardes ni força pública per fer obrir pas. Aixís és que la trista professó s'eternisava, perquè, si la marxa era penosa, cançonera, el camí era llarg, mólt llarg.

 Primer s'havía de passar pels barris silenciosos del senyoriu, entre 'ls palaus d'aspecte solemnial y solitari, habitats per la noblesa secular y per la vella burgesía. Després havía de travessarse un bon troç de la ciutat del tràfech, formiguejant de mercaders, de corredors, d'amos de naus. Per fi venía la Ronda de les Triperíes, els barris baixos del Escorxador, farcits de pobriçalla, de jornalers,