Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/276

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


les cares llargues y el caminar pausat, s'endevinava 'l rau—rau que a tothom feya l'haver de deixar aquells llochs. Al últim, pels voltants de la casa del espasa, endolada per l'ombra de la nit, endolada pel pressagi de la mort, no més hi restaven els veíns del barri, matadors de bous, carnicers, tripaires, bailets del Escorxador... Més, al cap y a la fi, també van desaparèixer pels carrerons d'allí a la vora, com engolits pels cataus obscurs ont s'exerceixen els llefiscosos oficis de la carn.

 ¡Quina nit més llarga, més trista, més ansiosa, va esser aquella! Un fill de la ciutat que, essentne fòra, hagués tornat d'improvís, no l'hauría pas reconeguda. Hi hauría trobat a mancar, al moment, l'alegría perdurable, que era l'ànima mateixa de la població. Per aquella vesprada de dol comú, s'eren acabades les dances y les rialles, les guitarres y les canturies, les ajogaçades festes d'abraçades, les músiques dolces de petons, que eren el nostre pa de cada vetlla du-