familia, se les menjaven en santa pau, abans d'empendre la ruta de tornada. Els veíns del barri van fer lo mateix. Treyen tauletes a la vora de la porta y es posaven a sopar. ¡Donava tant bo d'estar al dafòra! ¡Era ademés tant corprenedor el panorama animat d'aquella nit, que tothom s'hi trobava bé, de passar una estona al ras en companyía d'una gernació commosa, allí aplegada pel dol comú! Venía a esser una vetlla que 'l poble feya al cos del espasa idolatrat. Un llaç d'amistós afecte lligava tots els esperits en aquells instants de sentiment públich. Cadascú se sentía un xich company, un xich germà del altre. El qui 's trobava sense un mos de pa, era convidat per un veí més ben proveit.
—¿Voleu beure? ¿Voleu una queixalada?
—¡Preneu, home! ¡Beveu! ¡Teniu!...
Y l'un allargava a l'altre un got de vi o una mossada sobrera. La pobriçalla del barri s'acostava als hortolans ben peixats, pidolant ab la vista alguna cosa.
