per caure venjatius a damunt séu. El xicot estava traspostat. Cames y braços li anaven com unes devanadores. Però, al sentirse en perill de mort, davant d'una munió de gent ab els ulls encesos d'ira y ab els braços alçats per la venjança, se va sobreposar al terror, l'instint li va donar ales, y... va fer acció de fugir. ¡Ni may de Déu que ho hagués fet! Més prompte que la vista, un munt d'homes el va enrotllar brandant enlaire les vares. Però ell era brau, fort, arruixat, y, pegant una estrebada ab tot braó contra 'l cèrcol de carn que l'encloía, va conseguir desempellegarse, apretant a córrer firal avall.
—¡Agafeulo!... —va cridar, al moment, la veu de la gentada.
—¡Agafeulo!... —va tornar a bramar la multitut. —¡Agafeulo!... ¡És el lladre de la fira!...
Y encara 'l fugitiu no havía donat dèu passes, que queya tan llarg com era, pegant de cara a les lloses del carrer. Uns venedors de bestiar li havíen fet traveta allargantli entre cames una vara. Y ales-
