allaus de gent vingudes de qui sab aont? No més resta un llenguatge, el divinal llenguatge dels sons imposants o dolços, dels ritmes lents o desbocats, de les harmoníes infinides, per què tothom s'entengui y es commogui y es compadeixi en les batalles del món.
L'esperit del poeta s'havía fet carn humana. ¡Quin espectacle més hermós! Veure les confraríes d'artistes y els cenacles de poetes fent bracet ab la gent del poble, pintorescament colegiada en infinitat de chors y d'orfeons; contemplar les orgulloses burgesíes, mestresses de la ciutat, frech a frech ab les xurmes assedegades d'extermini... era un espectacle aconsolador que, tot semblant mentida al pensament, omplía 'l cor d'esperança en la pau del pervenir.
Una hora abans de començarse la cerimonia, la gran plaça del Comerç, formada pel passeig de les Acacies al
