veu del poble no 'l deixava d'afalagar, sobre tot per anar dedicada a un fragment capital de la seva obra que li costava tantes penes com cabells tenía al cap.
L'imatge de la Dòna, de l'Afrodita eterna, havía estat la part més arriscada de tota l'agrupació. Ademés de la bellesa plàstica y del encís sexual que havía de revestir tota ella, calía que resumís, fosos en una expressió única, dos estats de passió distints: el de la dòna orgullosa y fera per la lluita que concita ab sa hermosura, y el de la dòna voluptosament oferta al desitg del triomfador. Traduir semblant complexitat era ple d'esculls, sembrat d'obstacles. A totes les modeles d'ofici que havíen posat la somiada figura, al últim sels havía hagut de dir «prou», y trèureles del taller, per insignificantes, per inexpressives, y per mancades, ademés, de plasticitat prou encisera y prou noble. ¡Quin lluitar desesperat va esser aquell! ¡Quina rabia d'impotencia! Cent cops esboçada, cent cops destruida, cent cops
