Pàgina:Les Syracusanes (1921).djvu/15

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


veteres, (Orleans, 1861), hi ha un himne a la mort d'Adonis; Praxilas de Sicione n'hi endressà un altre, cinch segles ans de Jesucrist; Theòcrit li composà lo que traduirèm, Dionis d'Esmirna escrigué la elegia més suau y fondament desenrotllada que'ns ha tramés l'antigüetat clàssica, y's diu que'l rey Ptolomeu Filopator compongué una Tragedia ab lo títol d'Adonis, que no ha arribat fins a nosaltres. Res afegirem dels molts poetes llatins qu'escolliren la mort d'Adonis per argument d'elegíes. Ovidi val per tots. En les etats modernes, l'italià Marini escrigue el poema Adone, qu'imitaren, en francès, Focrou y'l duch d'Estouteville en l'obra Les vrais plaisirs ou les amours de Venus et d'Adonis (Paris, 1748) y també La Fontaine, mentres lo gran Shakespeare aprofitava l'argument grech pera una de ses més ben cisellades produccions descriptives. En castellà, Pedro Soto de Rojas segui a Marini, ab una obra que no ha perdurat, malgrat sa solemnitat d'expressio y son lirisme just y, per cert, gens gongorista.
 No parlarèm de les representacions d'Adonis en la esculptura, la pintura, la glyptica y la numismàtica. Tots los artistes y arqueòlechs les tenen prou conegudes y no hi ha pas museu en lo món que no mostri l'imatje del malhaurat aymador de Venus reproduída en primoroses joyes d'or, argent, àgatha, marbre y bronze, o plena de vida agradívola ab la màgica combinació del color, la ratlla y la perspectiva.