Pàgina:Les Syracusanes (1921).djvu/16

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




 Judicades literariament, son Les Syracusanes una vera joya del classicisme. Es empresa poch menys que impossible la de encloure en tan pochs versos tanta veritat descriptiva, tanta naturalitat d'expressió y tanta elegancia de llenguatje. Rathier anomena als trenta idilis que de Theòcrit se conexen un roser de trenta flors, de les que Les Syracusanes ne son la rosa verament alexandrina. Y Girard, en sos Etudes sur la poesie grecque, ne diu «narració d'una sublimitat enginyosa», Lecluse l'anomena, en son Resumé de l'histoire de la littérature grecque, «digne del pinzell aristofànich», Stievenart, diu que «es un resplandent brillant», (en son llibre Une comédie de Theòcrite), y'l saberut Alexis Pierron (Histoire de la littérature grecque), afegeix que'l considera com l'obra capdal del poeta sicilià y que'l traduex ab recança, tement ferli perdre l'ingenuitat de son perfúm dòrich. Efectivament, l'idili està escrit en dialecte dòrich, parla propia de gent humil y pagesívola, (veja's a Anacreó fent parlar en dòrich als venedors de figures de cera, en sa oda Eis Erota, quan diu: Os eipe doriadson).
 L'expressió de l'anima popular no més ab llengua popular podia ferse y després del diàlech familiar y senzill de les dues dones de Syracusa, ressalten més y més la majestat y pompa severa de l'hymne sagrat que tanca l'Idili.