Pàgina:Les Syracusanes (1921).djvu/20

Lo Pare Francesch Falgueras, (d'Hostalrich), temperament de mestre pacientíssim y d'erudit tan refinat com extens, nos dava'l curs d'Humanitats, en lo que, suposantnos destres en los rams de la lexicografía, sintaxi y prosodia, nos feya ascendir a l'interpretació dels poetes y prosistes grechs d'estil menys clar y senzill que'ls del curs anterior. Les cartes de Sinesi, los panegirichs y homilies de Sant Basili y Sant Gregori Nazianzé, les relacions de Polibi y Tucídides y les odes d'Anacreó, Alceu y Safo, lo propi que'ls epigrames de l'Antologia, eren estudiats ab tot deteniment y cura. No solsament nos imposava en l'art d'interpretarlos literalment, sinó que l'estudi de llurs belleses y dificultats de concepte nos era obert ab una amplitut de criteri estètich y ab una riquesa d'exposició, que la tinch present encara com una de les mes espléndides manifestacions de la vera cultura clàssica. Lo P. Falgueras esbrinava fil per randa tot lo tresor de arte dicendi que tancaven aquelles joyes del classicisme grech y'ns demanava la repetició fidel, però modificada per l'apreciació o impressió personal de cada dexeble, de l'obra o del fragment preellegit. Y la colometa d'Anacreó, en los trevalls d'imitació poètica d'algún condexeble, en lloch de portar cartes de Batil, deya: Episcopoyo tinos — Epístolas comidso, davant d'algiin Prelat benefactor que venia a presidirnos les solemnitats acadèmiques que de tant en tant se celebraven a Veruela.