En aquells anys lo curs de Retòrica, (que era'l darrer dels tres d'aquell cicle d'estudis literaris), tancava la formació literaria. A molts pochs joves, que's destinaven a professors futurs en los Col-legis de l'Ordre, se'ls concedia la repetició del meteix. Un ilustre fill de cert poblet d'aprop de Xàtiva (Llosa de Ranes), lo P. Vicens Agusti, era'l professor d'aquell darrer any. Lo preceptista adoptat era noresmenys que'l meteix Aristòtil, en sa Rhetórica y sa Poética, comentades y aclarides en llatí soptadament y de correguda. Píndar, Bion y Homer, eren los autors ab que'l començavem, y los grechs tràgichs, Sófocles especialment, nos duyen los materials d'estudi y de comparació y anàlisi de tota la dramaturgia grega. Lo sentit gramatical, al arrivar aquí, era pera nosaltres joguina d'infants, y'ns endinzavem en lo comentari estilístich y en lo pensament filosòfich y estetich, sempre guiats per l'erudició, lo bon gust y l'alt sentit critich del P. Agusti, d'una mena y fayso que recordava les sessions del Areòpag o les dels temps de l'escola d'Alexandria. Entaulavem disputes sobre temes de preceptiva, disertavem sobre'ls trevalls d'escoliastes o imitadors, preníem l'Andròmaca, l'Ifigenia, l'Electra o l'Antígona y n'escorcollavem a través del teatre llatí, anglès, francès, alemany o castellà, los vestigis, imitacions, deformacions, variants y coincidencies. Sols axís es pot explicar que'ns atrevissim a posar mà en lo Prometeu encadenat d'Eschyl, en nos-
