Pàgina:Les Syracusanes (1921).djvu/31

rat, expressant afectes y mocions d'esperit ab una veritat y un conexement del cor humà, que fa que sos diàlechs, descripcions y fins les exhortacions d'ayre d'epopeya, sien y deguen ser considerades com veritables expressions de la poesia eterna, o sia d'aquella que es sempre la matexa entre'l va y ve dels segles y l'enlayrament y la cayguda de les civilisations. Molts colps, Theòcrit sembla que no perseguex altre fi que'l de donarnos un quadre de costums de la vida real y positiva. Y axís, tan mestre's manifesta al presentarnos davant dels ulls als pastors de les serres helèniques, com als segadors de les vessants de l'Etna, com als ciutadans de la metròpoli Syracusana. L'ingenuitat y'l cayent natural de ses escenes, fan que hom les consideri com arrencades a la realitat més viva, realitat que arriva en alguns d'exos Idilis, (com Los Pescadors o Les Syracusanes), a fernos creure que'ns trobem escoltant un col-loqui de dos gats de mar de Sant Pol o de Blanes, en nostres dies; o una conversa de menestrals de Figueras, Mataro o Vilanova, que haguessen vingut a explayarse per les fires de Nadal a les Rambles de Barcelona.
Segons l'assumpte y argument dels Idilis, los dialectes grechs son també diferents. En los trossos d'ayre èpich, trobem les formes dialectals homèriques y jòniques, barrejades ab algunes dòriques. En los temes dramàtichs y lírichs hi veyem conservades