de gust refinadíssim y alta inspiració, que dónen ab llurs sufragis la més segura garantia del valor d'inmortalitat enclòs en les breus composicions del protegit de Ptolomeu.
Si Alemanya es segurament la que s'en porta la palma en el terreny de l'investigació filològica y erudita, fins a semblar qu'els investigadors teutònichs s'han proposat apurar la materia, de tant que la perfilen[1]; a Fransa es ahont més honors s'han retut a Theòcrit, tan literaria com bibliogràficament.
A principis del segle xvi, un jurisconsult, Forcadel, traduhex un dels idilis[2] y Claude Turrin en 1561, Cotel en 1578, dónen en versos francesos el primer Els Charites, el segon Els Bucoliastes; Daphnis y Menalkas, en 1688 Longuepierre[3], M. de Châteauneuf en 1794, Cros[4], Servan de Sugny[5] en 1822, Firmin Didot en 1833[6], Guillet en 1884, dónen traductions en vers de les obres completes.
- ↑ Vegi's, per exemple, el «Lexicon Theocriteum» de Rumpel.
- ↑ «Oeuvres poétiques de Estienne Forcadel. Paris, 1579», in 8."
Forcadel era un provençal, de Bèziers (1534-1574). Professor a l'Universitat de Tolosa. L'edició de les poesíes es pòstuma, deguda a un fill. - ↑ «Hylaire-Bernard de Roqueleyre, baron de Longuepierre. Les idylles de Théocrite, traduites du grec en vers françois, avec des remarques. Paris. P. Auboin, 1688», in 12.°
- ↑ «Idylles de Théocrite, traduites en vers français, avec le texte en regard... par M. A. Cros. Paris, Ve Nyon. 1827», in 8.°
- ↑ «Idylles de Théocrite, traduites en vers français, précédées d'un essai sur les poëtes bucoliques... par M. Servan de Sugny».
- ↑ «Les Idylles de Théocrite, suivies de ses inscriptions, trad. en vers français par Firmin Didot (avec le texte). Paris. F. Didot. 1833».
