un temps en que la poesia europea no havia passat el llindar del claustre, i que, primer que la societat laica, sentí i aprofità la societat religiosa, per la seva superioritat de coneixements, i d'aquí nasqué l'exaltació divina i el culte de la Verge, que tant gran influencia tingué en els segles XIè, XIIè i XIIIè; i que s manifestà despertant en l'home l'amor per la seva companya en la vida idealisada en l'amor pur, honest i cast d'una deessa; però aquest estat de l'opinió i de la cultura europea s'havia de conèixer, i per aquest motiu he copiat el paràgraf den Pompeu Gener, pera compendre la raó de la severitat amb que s tractava en el segle XIVè a la dóna.
Tot ho podia la dòna en el segle XIVè;
(Aben-Adhari: Historias de Al-Andalus, traducció de F. Fernández y González, volum I, pag. 163.)
Però la traducció literal, no la poetica, encara es més expressiva i filosofica, perquè es la següent, segons el mentat traductor: «Es hermosa la sumisión á la bueno cuando uno es esclavo del amor». De semblants idees, d'aquest pur espiritualisme, n'està plena la poesia dels arabs. ¿Se pot dir lo mateix de la dels trobadors, inspiradors de la cavalleria?
