Pàgina:Llágrimes de una femella (1859).djvu/12

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
  ¡Oy! y la requebra Ròca! (Maria se

¡Y ella es riu! la molt bachòca!... riu dins.)
¡Ya et compondré yo, chiquilla!

ESENA III.
El só Colau y María.


María.  Pare, bon dia y salud.
Colau.  Bon dia.
María.   Y el meu marit, (Cremat y

per ahon para? sense ferli cas)

Colau.   Sen aixit!
María.  ¿Y ahon á anat? (Id.)
Coalu.   Ahon ha volgut!
María.  ¿Poro vostè no heu sap?
Colau.   Yo....

Marieta, sé molt hui!

María.  ¿Mes sap ahon està Pau?
Colau.   ¡Sí!
María.  Pos dígameu, Pare!
Colau.   No!
María.  Vòl esplicarme el motiu,

Pare, si no li sap mal,
de eixe llenguache fatal
que gasta cuant no se riu?
¿Vostè que'n franoa alegría
risa té sempre en la boca?

Colau.  Perquè et vas tornant molt loca!
Maria.  Pare, ¿y això?
Colau.   ¡Sí, Maria!

Que estig fet un Belsibú
contemplant el teu gran pit!
¡Preguntes per ton marit!
Digues, ¿y ahon estabes tú?

Maria.  Estaba mirant uns fardos

de cánem en cá Tomasa.

Colau.  Pos la dòna de sa casa   (Molt cremat.)

no vá á buscar picos-pardos.
Y hara vech que'n raó trata
la queixa ton marit Pau.
¡Ya no es estrañ que vixcau