| María.
|
¡Es clar! si ell tot llastimós
fent el plòra-miques huí
queixes li ha donat de mí!...
¡el dimòni d'el selós!
¡Pues! com si fora un chiquet
c'astudia les beseròles!
Digam, ¿y ha vengun asòles?
¡qué llástima d'anchelet!
No es estrañ c'acha parlat
tant son tio el tartanero,
que diu que'll es un cordero
que'n herba el duc engñat:
Y ademés, com ell reñí
en los seus fá mes d'un añ,
que parlen molt no es estrañ
tots els seus parens de mí.
Y despues, com protecsió
sempre en vosté ha conegut,
dihuen que así l'han volgut,
per atrapar marit yo.
Yo, Pare! c'á tengut novios
mes que caragòls yá en l'hòrta;
y que man... rondat la pòrta
morintse per mi d'agovios!
¡Cuant soc yo una llauraora
que per lo carrer.... ¡Dios mio!
mòc nes faena y mes brio....
que en té una colomotora!
¡Cuant no mes sent per ahí:
¡adios, salá! ¡cuerpo bueno!
¡lluna y sòl, de este terreno!
¡Boqueta de taulahí!
¡Lusero de la mañana!
¡tròs de sèl en confetura!
En fi, yo soc la pintura,
¡lo millor que ya en Meliana!
|
