Pàgina:Llágrimes de una femella (1859).djvu/29

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
ix á defendre el meu dret.

Oixquen que vach a parlar.
El meu marit que es un vil
que no intenta cósa bóna,
insulta á la sehua dóna
al dia vóltes dos mil.
Pero hui doble ha segut,
perque al vindre sa trovat
dins de esta casa un soldat
que pa mí una carta ha dut.
Mes no se figuren, no,
que es carta de mala lley;
que's d'un chermá meu que al Rey
en Graná servint tinc yo.

Colau.  Es del nóstre Sènto?
Maria.  Sí.
De Sènto , que sap vosté,

que en lo meu marit riñgué
abans de casarse en mí.
Y com sé que l'incomóda
cuant yo li nomene á aquell,
de ocultarliu sempre á ell
tenia presa la móda.
El soldat me requebraba;
mes yo cremá perque Pau
sé que en lo póble te un cau,
que'm diguera li deixaba.

Pau.  Y quí es el que'm fa eixe afronte?

Diso, que rebente de ira!

Colau.  Yo! ca dit eixa mentira

pa que feren pau mes pronte!
Tot está fet en bón fi:
y servixca eixe escarment,
fills meus , de coneiximent
pa no reñir desde hui.

Maria.  Así ya cartes, y en elles  (Traune tres

próbe que en mí no ya taca,  ó cuatre.)

Pau.  !María, chas eixa estaca;

trencam catorse costelles!
Que soc lo mes animal
que mosega pa en la tèrra

Maria.  Tas convensut?
Pau.   No vull guèrra!