ser al pich de la roca dita la Bufera, anomanada aixís perqué al estrellarshi las onas se fican dintre d'un forat que en ella hi ha, y surten bufant enlayre, sentí remor entre las rocas de mes avall, y Adriá se presentá á sa vista.
Al trobarse devant d' aquell que li havia tornat la vida mes que s' en hi havia dut en cambi 'l cor, la donzella se sentí sens forsas pera sostindres y 's deixá caurer demunt la enlayrada penya. Adriá en tant anava pujant per aquells rischs ágil y lleugé com un isart y atansantse á ella li digué:
—Vinyets, lo nostre estat es diferent, la nostra fortuna també: ja sé que los richs senyors no consenten may en unions com la nostra, ni jo puch desitjarla tampoch; mes jo vos amo tant que no puch viure sense veureus, y no poguent ser aixís, vull morir.
Hi havia tanta tristesa en lo tó ab que ell pronunciá aqueixas paraulas, que la donzella baixá son bell front y duas llágrimas lliscaren de sas palpebres.
—Ploreu? digué ell; llavoras puch esperar encara que alguna volta vos recordareu de mí!
—Alguna volta Adriá? alguna volta? oh! no, sempre.
—Jo havia resolt anarmen lluny, ben lluny, en algun lloch ahont lo perill fos gran pera veure si trobava la mort que fentnos iguals, al cel nos juntaría quan vos hi anesseu; mes ara que m'haveu dat una esperansa, ara que se que mon recort no fugirá tant facilment de la vostra memoria, vull viure, mes vull ser rich, y ho
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/111
Aquesta pàgina ha estat revisada.
