Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/199

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

y gemadas vertents, descollant de entre nosaltres per sa lleugeresa y sa alegria la vostre jolie femme á la que tan coralment jo vull, quan tot d' un plegat vos me diguereu:
 —Perqué no 'ns descriviu aixó? no tot ha de esser parlar de Bigas; podriau molt be contarnos alguna hassanya escomesa aquí per algun cavaller paregut al vostre Arnold de Rocafort.
 Mes á vostres rahons vos vaig respondrer jo lo mateix que vos responguí aquell dia que dessota un florit atmetlier miravam la blanca y olorosa catifa que eix havia estés á sos peus.
 —Hi ha cosas, vaig dirvos, que se senten, mes no s' esplican: jo 'm sento molt petita pera poder referir lo que 'm passa devant eixas mes bellas obras de Deu; mes dubto que fins los mes grans escriptors, pugan ferho tal com alló's mereix; pera mí, no n' hi ha cap, ni cap pintor tampoch per inspirat que sia, que puga ni tan sols imitar una cosa que 's en sí tan gran y tan bella; aixó sols pot sentirse y contemplarse.
 No podia tampoch ferne cap llegenda perque cap pastor ne trobarem que fael guardador d' ellas me dongués camí pera narrarlas, ademés que estava mon esperit massa ocupat pera poder pensarhi: si un s' hi pogués estar dias y dias pot ser n' arrivarés un, en que s' en pogués fe cárrech y allavoras encara que no fos mes que per un moment, me deixaria de contemplar aquella obra de la Omnipotencía pera demanar á aquells grans turons, ó á aquella altiva montanya ahont haviam passat lo dia, que 'm contés alguna gesta que per algun d' aquells