Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/370

¿qué podian alegar ells pera no anarhi, que no semblés cobardia?
Tan bon punt lo sol vingué á vivificar ab sa esplendenta llum las hermosas planas del Vallés, trová ja en lo pati del castell de La Roca als alegres cassadors. Blanca, montada en sa petita y lleugera haca, ab un falcó en sa ma dreta, estava esperant impacient la senyal de marxa; á son costat y no menos impacient que ella, la de Tamarit, montada en son negre corser, donava ordes als patjes y monters que derrera d' ellas procuravan contenir als briosos cavalls y á la frisosa quadrilla de gossos: los cavallers preparavan sas armas, y tot era anar y venir, y vida y animació.
Per fi 's doná la senyal, y la comitiva arrencá com un llamp entre 'ls clapits de la quadrilla, lliure ja, y 'ls renills dels trotadors corsers. Ab prou feynas y fatigas podian los cavallers obrirse pas entre las espessas matas del mont, mes en cambi hi havia en ell tanta abundó de cassa, que trobavan llargament compensadas las fatigas que pera aixó patian. Passá 'l dia com una exalació, y pochs ne podian contar de mes ben aprofitats; innombrables pessas estavan estesas en una petita plasseta ahont dos ó tres cassadors descansavan; los demés, adalerats per sa diversió favorita, corrian encara derrera un isart en lo mes espés del bosch.
Blanca y la de Tamarit ab duas donzellas, los seguian á alguna distancia per no poderho fer de prop ab motiu de sas marxas y contramarxas y de sa precipitada carrera. Sobte, sentiren