Pàgina:Llegendes de l'altra vida (1914).djvu/139

[f. 51] les flames del foch ardent, los peus amunt e los caps a auall; e com pus pregon entrauen, los plors dels mesquins e les riales dels demonis departir ne conexer no podia clarament la vn del altre. E com aquell sonig encara en les mies oreylles hagues, entretant puyaren molts dels espirits e escurs e malignes daquell habis e pregonea, axi com dun paou, ab grans flames; e correns ensemps auironaren me tot en torn. E auien los vuylls flameyants e cremants de flames de foch, e per les oreylles e per los nars gitauen foch pudent; tenien tenales e tesores de fferre en les mans, e meneçauen quem pendrien ab aquelles, mas tant no fahien que men poguessen estrenyer, e esters en aquesta guisa maseyauen despaordir. Mas, com jo me vees enclors de totes parts per los enemichs e per ceguetat de tenebres, e los vulls giras ça e la, si dalguna part per auentura me vingues ajuda ab la qual me pogues ajudar e saluar, aparech de tras per la carrera que ere vengut vna resplendor, axi com destella resplandent entre escuredats; la qual resplandor, poc a poch crexen e cuytan ues mi, com a mi se prohimas aquella resplandor, escampats foren e fogiren les espirits fexuchs e enveyoses qui mi volien turmentar ab aquelles tenales e tessores. Mas aquell qui venie ab aquella resplendor quils encalçaue era aquel meu guiador, qui debans auia mi aqui amenat; e giras a la part, e ves la part dorient me comença a menar, *[f. 51 v] e, apres dun poch, franch e quiti de les tenebres e exit dequelles, en bon aer de clara lum me amena.

E com mi ab lum clare e vberta me menas, viu denant los vuylls .j. mur molt gran, del qual ne la