Fray Dimas, Jacob, Solino,
Mensigano, y finalmente
La piedad y la opinión
Cristiana que lo defiende:
Porque, la comedia acabe
Y su admiración empiece. »
No hem de fer notar sinó, que tant la historia de Sant
Patrici, com la de Ludovic Enio, en el acte primer, són reproducció puntual dels trotpos corresponents del llibre de
Montalvàn. El drama segueix en sos principals incidents el camí que l'autor de la novela feu descriure al séu personatge principal; y, per lo que fa a la descripció del Purgatori, és també presa de Montalvàn, reproduint-se en el final que hem copiat la referència mateixa, encara que bastant capgirada per la versificació, de les autoritats que aquell va aduir en favor de la existència del Purgatori de Sant Patrici.
Si volguéssim ara anar fins a la darrera definició d'aquesta llegenda entre nosaltres, hauríem de retreure les fulles populars, les auques, els romanços, els goigs, etc; manifestacions diverses de la literatura de canyeta y cordill, qui és el darrer graó en la devallada de tota invenció novelística y la més immediata, per lo tant, a l'occeà de les tradicions, d'ont molts segles abans hagué d'alçar-se, com un astre, el mite del Puegatori de Sant Patrici, per a descriure la seva òrbita en l'univers de la imaginació popular.
Una manifestació deslligada de tot això, sense relació de descendencia, ni influencia posterior sobre les nostres literatures, fou la traducció castellana del Guarino Mesquino, llibre de cavalleries de procedencia italiana, qui vegé la llum en 1548, o abans [1], y el qual no és sinó una adaptació de la llegenda del Purgatori a l'ambient eròtic-cavalleresc de la seva època.
- ↑ Gayangos, Libros de Caballerías, pàg. LXV.
