que puyauen ab la flama, van anvironar la mesquinea danima ab los ferraments ab los quals prenien les animes, e digueren: « O, mesquina anima, digne de pene e de turments! ¿e don hinc es venguda ? i encara no has tastat dels nostres turments? Ara veuras turments dignes a les tues obres, dels quals no poras exir ne morir en aquells, mas tots temps viuras en turments e tremeras sens refrigueri, sens lum, sens consolacio e sens tota ajuda, que non auras daquesta hora auant ne conexeras ne sintras la misericordia de Deu. Tu es venguda e tes aproimada a les portes de la mort * e als imferns pus jusants sens tota trigua *[f. 80] seras presentada. Aquel que aci ta amenada aquell ta enguanada; desliuret de les nostres mans si pot[s], si veurell pots nuyll temps daqui adauant. » E parlauen ensemps e dehien: « ¿Per que triguam tant? liurem la a Lucifer que la deuor. » E axi van brandir lurs armes contra aquella e maneçauen li de donar mort perdurable. E aquells dimonis maluats eren negres axi com a carbo, e los huylls daquells axi com a lançes de foch cremants, les dents dequels pus blanques que neu auie[n], coes axi com a escurpi, e ungles de ferre molt hagudes, e ales axi com a voltor. Entretant langell de Deu fo aqui, e feu fugir los dimonis, e consola la anima e dixli: « Ages goyt e alegre, fille de claror, car la misericordia de Deu aconsegiras, e no auras lo juhi de Deu. Grans penes per cert veuras, mas neguna pene not tocara. Vine, donchs, e mostrarte aquell maluat e anamich del humanal linatge. »
