Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/131

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 No hi ha dubte que el principal interès que ens ofereix aquest poema és l'explícita voluntat per part de l'autor que se'n fes una lectura pública, de caràcter familiar, tal com s'havia esdevingut amb la "Confutazione":

"Accetatene l'offerta [escriu Bartomeu Simon], mentre sub suis auspiciis mi sono risoluto a dargli corso [al poema], accioché a tempo di Carnevale vi prendiate la pena di leggerlo in buona e fida società, presiedendo la dama rispondente".

 Posteriorment, Bartomeu Simon va traduir al castellà el poema, que titulà "Tradussión letteral en castellano de la respuesta que hiso una dama en algarés al canónigo que le compuso en sardo una sesta en lyra condoliéndose de sus afflissiones por la ausencia del marido" i que va presentar al seu amic amb les següents paraules:

"Ne tentai altresì la traduzione in ispagnuolo [de la versió catalana], che forse comparirà meno insipida e noiosa, ma questa la riservo ad altro tempo".

 És evident la seva intenció d'ennoblir el poema tot recorrent al castellà.

 Per acabar, voldríem transcriure encara la traducció dels versos on Bartomeu Simon havia justificat l'ús de l'alguerès a la versió catalana de la "Resposta de una dama":

 "Mas si he de responder
 forzoso me es haserlo en castellano:
 no quiérome exponer
 en sardo, que es por mí muy chavacano".


 V.7.- El "cicle d'Aleix"

 Poc abans o després de la "Resposta de una dama a un canòngie", Bartomeu Simon va escriure també a Càller la seva darrera poesia sarda que podem datar: correspondrien efectivament als anys 1809-1810 les "Chexias de Rachele a Giacobbe, chi la lassesit pro Lia", escrites, tal com ens fa saber el mateix autor, "in età di 75 anni, essendo colla podagra".

 Tota la resta de les poesies datades de Bartomeu Simon, a partir d'aquest moment, foren escrites a Càller en català, concretament entre els mesos d'agost i desembre de 1811. Convé destacar