"Seroit très propre pour être un bon Regent puisque outre les qualités ci dessus entend le Cattalan qu'est La Langue, dont se servent les Tribunaux par le rapport qu'elle à avec celle de Nice"[1].
El respecte envers els antics costums lingüístics a Sardenya també va beneficiar, si més no teòricament, el català. El baró de Saint Rémy, adreçant-se encara al comte de Mellarede, escrivia:
"Elle y trouvera entre autres [documents] copie d'une patente en Langue Catalane, et d'une lettre en Espagnol pour ne point changer les termes par la traduction"[2].
La inicial prudència de la política lingüística sabauda, però, tendia substancialment a la progressiva substitució del castellà per l'italià. Víctor Amadeu II, efectivament, l'any 1720 ja havia escrit al baró de Saint Rémy:
"Pratticarete perciò, per quanto vi sarà possibile la lingua Italiana, senz'affettare per altro di non volervi servire della spagnuola, ed in tal modo introducendo insensibilmente la prima, anderà l'altra per se stessa in disuso"[3].
Les autoritats piemonteses, per tant, presentaran l'italià com una llengua necessària per a la relació verbal, però encara no per a l'escrita. Així ho confirmen les instruccions adreçades al virrei Doria del Maro el 4 d'agost de 1723, on el rei continuarà demanant que no es faci res per substituir el castellà dins l'administració (Palmarocchi 1938, 95).
L'estudiós Raffaele Ciasca ens presenta un quadre molt precís de la realitat lingüística a Sardenya durant el període comprès entre els anys 1720 i 1730: el castellà, llengua d'una nació forta i poderosa, gaudia d'un prestigi que a l'italià mancava; certs sectors de les capes alta i mitjana -la noblesa tradicionalista, el clergat i els mestres fins i tot, que impartien llurs lliçons en castellà i sard- es negaven a permetre la introducció de la nova llengua; els mateixos funcionaris no oferien gaire bon exemple en preferir, sovint, el francès per a llurs relacions amb el Piemont o el castellà per als actes d'abast local.
Així i tot existien, malgrat la general tendència envers la immobilitat, algunes forces que reclamaven el canvi: la noblesa calleresa, per exemple, va manifestar al baró de Saint Rémy el seu
