Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/34

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


seus registres[1], extraviats altres documents d'importància fonamental, la història de la Universitat sarda de la primera meitat del segle XVIII només pot ser reconstruïda a través de l'estudi de les reformes introduïdes l'any 1764.

 Durant el virregnat del marquès de Rivarol, els piemonte­sos ja havien intentat de fer sortir la instrucció sarda de l'extrema decadència en què es trobava. La crisi dels seminaris i de les universitats jesuítiques[2], efectivament, s'havia ini­ciat durant la segona meitat del segle XVII i fins a les refor­mes del període boginià hom no va aconseguir de redreçar-ne el funcionament[3].

 Dominats encara per la cultura espanyola, la crisi dels Ateneus sards havia estat ulteriorment agreujada per les guerres del principi del segle, quan el conflicte entre les potències bel·ligerants havia interromput l'activitat acadèmica.

 Des de l'arribada del piemontesos a Sardenya, només els jesuïtes havien continuat impartint classes a la Universitat[4], costum que representava una autèntica excepció per tal com la resta dels professors, seglars o religiosos pertanyents a d'altres ordes, havien suspès la docència. La inactivitat acadèmica es fa palesa a la següent nota, extreta d'una memòria datada el 9 de març de 1740:

"Pagan [als professors] el salario acostumbrado, con la obligación de ditar y explicar sus leciones en la misma Universidad, y cada qual en su aula destinada, bien que ya muchos años no se pratica en esta forma"[5].

  1. Ens ha resultat impossible de localitzar el "Libro de grados" (1709-1755) i el "Libro de juntas y resoluciones" (1730-1764) de la Universitat de Càller, que Leo va consultar a l'hora de redactar el seu estudi sobre I rettori dell'Università degli Studi di Cagliari (LEO 1937), i que al seu temps es trobaven a l'arxiu de la Universitat, al qual no hem tingut accés.
  2. L'any 1720, coincidint amb la cessió de Sardenya al Piemont, els jesuïtes mantenien a l'illa nou institucions d'educació mitjana i superior. Controlaven, en efecte, la vida escolar sarda des del col·legi de la Santa Creu (fundat l'any 1564), el noviciat de Sant Miquel (1585) i el que serà anomenat Col·legi de nobles (1618), tots tres a Càller; el col·legi Canopolè de Sàsser (1560); i, pel que fa a l'Alguer, el col·legi de Sant Miquel (1585). Per a l'estudi de l'orde jesuític a Sardenya, sobretot en tot allò que té relació amb l'ensenyament, veg. TURTAS 1982, LEDDA 1982 i MONTI 1915, I, 207-368.
  3. És molt interessant de comprovar el lamentable estat de l'educació a Sardenya durant el segon terç del segle XVIII a través de l'estudi de la instrucció de D.A. Azuni, que L. BERLINGUER descriu magistralment (veg. BERLINGUER 1966, 10 i ss.).
  4. Pel que fa als mètodes pedagògics de la Companyia de Jesús i a l'ordenació dels estudis, veg. LEDDA 1982, 146-147. Els estudis inferiors consistien en un curs humanístic de cinc anys de durada, articulats de la següent manera: gramàtica ínfima, gramàtica mitjana, gramàtica suprema, humanitats i retòrica. Els estudis superiors comprenien un curs filosòfic i un altre de teològic, de tres i quatre anys de duració respectivament. Els dos darrers anys d'estudis es duien a terme a la Universitat, de la qual, però, els alumnes es mantenien independents.
  5. ASC, Segreteria di Stato II, llig. 819, "Regia Univesità degli Studi di Sassari. 1735-1804", doc. 45.