Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/43

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


següent, el 1767, fou Francesco Cetti[1] qui organitzà una defensa pública de la geometria; i entre els anys 1769 i 1772 el pare F. Gemelli[2] va impulsar encara un mínim de tres acadèmies en què els seus alumnes tractaren temes relacionats amb la geografia i la història de Sardenya.

 Les acadèmies literàries representaven, efectivament, un dels mètodes més eficaços per a la introducció de l'italià a les escoles. Al pla d'estudis del bisbe Delbecchi ja s'hi destacava la conveniència de celebrar-ne regulament de públiques "perché si veda da tutti il profitto di chi si prevalerà alla disciplina del seminario" i, doncs, els progressos pel que fa a l'aprenentatge de l'italià, "fa­coltà delle più utili per la società facendone buon uso"[3].

 Gràcies també a l'obra del pare Berlendis, que va difondre sempre a Sàsser les seves tragèdies -que l'any 1785 havien de ser recollides i publicades a Torí-, els corrents dramàtics procedents d'Itàlia van interrompre la tradició teatral espanyola que més amunt hem tingut en compte.

 Ara bé, allò que ara més ens interessa de destacar és la gran difusió de què va gaudir a Sardenya la poesia didascàlica, estretament relacionada amb l'estètica arcàdica. El primer exemple d'aquest nou gènere correspon a Francesco Gemelli, que l'any 1770 va publicar el primer poema heroic en italià, La felicità (Gemelli 1770), que dedicava al virrei de Sardenya, comte des Hayes, durant la seva visita a Sàsser.

 Ha estat assenyalat que l'exemple de Gemelli fou seguit per un prestigiosíssim poeta sard, Francesco Carboni[4], que el 1774 va publicar a Sàsser La sanità dei letterati, que precedia de dos anys el seu segon i darrer poema italià, en aquesta ocasió de tema botànic, La coltivazione della rosa. Les dues obres constitueixen el resultat d'allò que Francesco Alziator anomenà l'"epidemia massiva" de furor didascalicus que, procedent d'Itàlia, va envair la Sardenya del darrer terç del segle XVIII (Alziator 1954, 250). Altres exemples d'aquest gènere a l'illa ens vénen donats per l'obra de Raimondo Valle, I tonni (1800), i sobretot pel Tesoro della Sardegna nei bachi e gelsi (1799), d'Antonio Purqueddu, de qui tindrem ocasió de tornar a parlar.

  1. F. Cetti (Como 1726 - Sàsser 1779) havia estat cridat l'any 1765 a Sàsser, on ocupà la càtedra de Matemàtiques fins a l'any 1779 (TOLA 1966, I, 211-213).
  2. L'any 1768 F. Gemelli (nascut a Orta l'any 1736) havia substituït A. Berlendis a la càtedra d'Eloquència de la Universitat de Sàsser. El 1771 serà nomenat prefecte de l'escola reial de Sàsser, càrrec que ocuparà fins al 1773 quan, coincidint amb la supressió de l'orde dels jesuïtes, tornarà a Itàlia (TOLA 1966, II, 124-127).
  3. "Regolamento interinario dato da Monsignore d'Algheri", del 20 de setembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, s.n).
  4. Per a l'estudi de l'obra de F. Carboni (Bonnanaro 1746-1817), un dels llatinistes més importants del seu temps, apreciat no només a Sardenya sinó a tota Itàlia, veg. ALZIATOR 1954, 247-271, i TOLA 1966, I, 172-180, on l'autor destaca el fet que l'obra italiana de F. Carboni constituí un dels primers fruits de la reforma literària a Sardenya.