Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/48

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Cal assenyalar, finalment, l'aparició els anys 1738 i 1739 dels darrers llibres catalans publicats fora de l'Alguer: es tracta del Libro de todas las gracias (QUIRRA 1738) i l'Auto de decretacion, loacion, y aprobacion de capitulos de gracia (QUIRRA 1739), reculls de textos jurídics dels segles XV-XVII. Després d'aquesta data, només trobarem la nostra llengua reclosa a la ciutat de l'Alguer i en alguns monestirs de religioses[1].

 Abans d'acabar aquest apartat voldríem referir-nos encara a un episodi d'indubtable interès: quan el 28 de setembre de 1753, tal com consta en un document de l'Archivio Comunale de Càller, els consellers de la capital sarda van compilar els nous capítols de l'arxiu -capítols que el virrei, comte de Bricherasio, havia aprovat el 10 d'octubre d'aquell mateix any-, demanaren que fos nomenat un arxiver que "entienda el latín, gótico y cathalán"[2]. Més de deu anys després, durant el consell general celebrat el 7 de març de 1767, els consellers calleresos van fer constar també que, obeint la recomanació del virrei Costa della Trinità, el nou arxiver havia de ser

"persona capaz y de toda pericia, y que tenga las qualidades y requisitos necessarios para ocupar el dicho encargo, como y assibién que sea perito en el idioma catalano, latino y gottico y también italiano para poder ocupar ese tal el dicho empleo de contador y archivero de esta magnífica ciutat"[3].

 A l'hora de classificar novament tota la documentació de l'arxiu, havien d'ajudar l'arxiver "otras personas peritas en la lectura del cathalán, gótico y latín"[4].


 II.4.2.- Pervivència del català en la documentació oficial algueresa

 La història lingüística de l'Alguer durant el segle XVIII es caracteritza sens dubte per la seva fidelitat envers el català. És cert que l'italià bandejarà la llengua local dels ambients més propers al poder, de la mateixa manera que n'havia de bandejar el castellà i el sard a la resta de l'illa; però allò

  1. Veg. ANONIMO 1985, 54, on un oficial piemontès, que viatjà per Sardenya entre els anys 1755 i 1759, assegurava que el català encara hi sobrevivia en alguns convents. Ja veurem més endavant que el català es va parlar fins als primers anys de segle XIX, "sebben con piccolissima variazione, in quasi tutti li monasteri di monache che sonovi nel Regno" (BComA, ms. 43, M.L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, antica e moderna, f. 10r).
  2. AComC, Sezione antica, doc. 24, ff. 11v-12r.
  3. AComC, Sezione antica, doc. 50, "Deliberazioni consigli generali", f. 77r.
  4. Ibid., f. 12r.