Les mateixes famílies, però, que entre 1704 i 1708 s'havien hagut de refugiar sobretot a Viena i Còrsega, van haver-s'hi d'exiliar altre cop el 1717 en ser reconquerida Càller, el 22 d'agost, per les tropes espanyoles dirigides pel duc de Leire. Aquest grup d'exiliats només podrà tornar a Sardenya quan l'illa passi a pertànyer definitivament a la casa de Savoia, cosa que en part explicarà la bona acollida que el partit filoaustríac dispensarà a la nova dinastia.
Set anys després del Tractat d'Utrecht, el de Londres, presentat en forma d'ultimàtum als reis d'Espanya i de Sicília, significarà un canvi decisiu pel que fa a la trajectòria històrica de Sardenya: el 2 d'agost de 1718 les potències de la Quàdruple Aliança (Anglaterra, França, Holanda i Austria) havien firmat efectiament a Londres un pacte segons el qual el rei Víctor Amadeu II havia de cedir Sicília a l'Emperador a canvi de rebre'n Sardenya: per la qual cosa calia que Felip V abandonés l'illa per tal que en prengués possessió, d'una manera només formal, Carles VI.[1]
Tot i que Víctor Amadeu II va interpretar aquest pacte com una imposició,[2] de seguida va comprendre que, irremeiablement perduda Sicília, més li valia resignar-se a acceptar Sardenya abans que Felip V se'n legitimés la possessió. Cal tenir ben en compte, per tant, la desgana amb què el duc de Savoia acceptava l'illa. De fet, l'esperança d'un futur intercanvi geopolític va marcar de manera decisiva la seva política, que va fer de l'immobilisme la principal característica dels primers anys de govern (PALMAROCCHI 1935, 79-83).
L'endarreriment de l'illa era, en tots els aspectes, extrem: els mals que havien nascut durant l'administració sota la Corona d'Aragó s'havien agreujat durant la guerra de successió, quan espanyols i austríacs van tractar l'illa com a terra de conquesta. El permanent bloqueig comercial que havia acompanyat la guerra, alhora, havia empobrit definitivament la noblesa local, que havia de confiar en els càrrecs públics per a la seva subsistència.
Respectant, però, els acords presos durant el Tractat de Londres, els dies 2 i 3 de setembre de 1720 va dur-se a terme a Càller l'acte de jurament del nou rei.[3] Fou així com la dominació sabauda encetà un nou període de la història de Sardenya, sense que cap commoció hagués afectat ni les classes dirigents ni la població en general.
- ↑ L'adhesió als pactes de la Quàdruple Aliança va ser firmada el 8 de novembre de 1718 a Londres i el 18 de novembre del mateix any a París (LA ROCCA 1905, MOTZO 1934).
- ↑ Un dels estudis que destaquen amb més d'èmfasi la prepotència europea a l'hora d'obligar el duc de Savoia a acceptar uns territoris que no li convenien és CIASCA 1935.
- ↑ Veg. l'"Atto di giuramento de fedeltà prestato dai tre Stamenti", del 2 de setembre, dins S. LIPPI, 23-32, i l'"Atto di giuramento del 3 settembre 1720" dins LA ROCCA 1905, 222-226.
