Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/8

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Amb Víctor Amadeu II s'obre un període històric que clou­ran les revoltes democràtiques que es generalitzaran a Sardenya entre els anys 1793 i 1802. Dins d'aquest segle, el període comprès entre els anys 1720 i 1730 -el del regnat de Víctor Amadeu II- no presenta cap d'aquelles iniciatives reformadores que caracteritzaran el regnat del seu fill Carles Manuel III.[1] Aquesta deficiència fou deguda tant a l'endarreriment de la classe burgesa, que més endavant es farà amb les regnes del progrés econòmic i cultural del país, com a les condicions establertes pel Tractat de Londres, que prescrivien que no havien de ser modificats els costums administratius ni socials existents a Sardenya abans de la guerra de succes­sió (PALMAROCCHI 1935, 22).

 Així, doncs, la política de Víctor Amadeu II s'adreçarà sobretot a la lenta reorganització de l'estructura de l'Estat i a la creació d'un partit fidel. Durant els primers anys del seu regnat, però, tot i els actes generosos amb què va voler encetar-lo, no va aconseguir d'evitar l'enuig amb què una bona part de la noblesa va acollir els piemontesos a l'illa: els nous dominadors trobaren efectivament la principal oposició en el partit filoespanyol, disposat a col·laborar amb forces estrangeres per tal que el Regne tornés als antics dominadors.

 Aquest temor va aconsellar al primer virrei piemontès, baró de Saint Rémy (1720-1723), de fer de la reorganització de la defensa de l'illa la més urgent de les seves reformes.[2] Un nou intent d'invasió de l'illa per part de les tropes espanyoles, efectivament, fou una amenaça versemblant fins a l'any 1725, quan gràcies als acords presos a Viena entre austríacs i espanyols fou confirmat el reconeixement del rei de Sardenya.

 Un altre obstacle que dificultava la política dels piemontesos venia donat pel clergat, pregonament espanyolitzat a causa tant de l'origen ibèric de molts dels ordes com del de la majoria de les dignitats eclesiàstiques. Un greu problema institucional, a més, enterbolia les relacions de la corona amb la Santa Seu: un cop extingida, en efecte, la dinastia de Jaume II -que al segle XIII s'havia beneficiat de la butlla de Bonifaci VIII que encomanava al casal d'Aragó el Regnum Sardiniae et Corsicae- la Santa Seu reclamava el regne i no considerava legítima la sobirania sabauda. Ara bé, després d'acuradíssimes negociacions Roma va acabar reconeixent Víctor Amadeu II com a descendent per línia femenina de Jaume II d'Aragó.

  1. Dins del camp administratiu, l'única reforma de pes que van introduir els piemontesos durant aquests anys fou la creació, el 1721, del Suprem Consell de Sardenya, amb seu a Torí, que reprenia les funcions del Suprem Consell d'Aragó i amb el qual es pretenia d'alleugerir l'administració de la justícia.
  2. Per a l'estudi de les obres realitzades a la plaça forta de l'Alguer, veg. SARI 1988, 108 i ss.; RATTU 1951, 29 i ss; i CABRAS 1966.