Amb Víctor Amadeu II s'obre un període històric que clouran les revoltes democràtiques que es generalitzaran a Sardenya entre els anys 1793 i 1802. Dins d'aquest segle, el període comprès entre els anys 1720 i 1730 -el del regnat de Víctor Amadeu II- no presenta cap d'aquelles iniciatives reformadores que caracteritzaran el regnat del seu fill Carles Manuel III.[1] Aquesta deficiència fou deguda tant a l'endarreriment de la classe burgesa, que més endavant es farà amb les regnes del progrés econòmic i cultural del país, com a les condicions establertes pel Tractat de Londres, que prescrivien que no havien de ser modificats els costums administratius ni socials existents a Sardenya abans de la guerra de successió (PALMAROCCHI 1935, 22).
Així, doncs, la política de Víctor Amadeu II s'adreçarà sobretot a la lenta reorganització de l'estructura de l'Estat i a la creació d'un partit fidel. Durant els primers anys del seu regnat, però, tot i els actes generosos amb què va voler encetar-lo, no va aconseguir d'evitar l'enuig amb què una bona part de la noblesa va acollir els piemontesos a l'illa: els nous dominadors trobaren efectivament la principal oposició en el partit filoespanyol, disposat a col·laborar amb forces estrangeres per tal que el Regne tornés als antics dominadors.
Aquest temor va aconsellar al primer virrei piemontès, baró de Saint Rémy (1720-1723), de fer de la reorganització de la defensa de l'illa la més urgent de les seves reformes.[2] Un nou intent d'invasió de l'illa per part de les tropes espanyoles, efectivament, fou una amenaça versemblant fins a l'any 1725, quan gràcies als acords presos a Viena entre austríacs i espanyols fou confirmat el reconeixement del rei de Sardenya.
Un altre obstacle que dificultava la política dels piemontesos venia donat pel clergat, pregonament espanyolitzat a causa tant de l'origen ibèric de molts dels ordes com del de la majoria de les dignitats eclesiàstiques. Un greu problema institucional, a més, enterbolia les relacions de la corona amb la Santa Seu: un cop extingida, en efecte, la dinastia de Jaume II -que al segle XIII s'havia beneficiat de la butlla de Bonifaci VIII que encomanava al casal d'Aragó el Regnum Sardiniae et Corsicae- la Santa Seu reclamava el regne i no considerava legítima la sobirania sabauda. Ara bé, després d'acuradíssimes negociacions Roma va acabar reconeixent Víctor Amadeu II com a descendent per línia femenina de Jaume II d'Aragó.
- ↑ Dins del camp administratiu, l'única reforma de pes que van introduir els piemontesos durant aquests anys fou la creació, el 1721, del Suprem Consell de Sardenya, amb seu a Torí, que reprenia les funcions del Suprem Consell d'Aragó i amb el qual es pretenia d'alleugerir l'administració de la justícia.
- ↑ Per a l'estudi de les obres realitzades a la plaça forta de l'Alguer, veg. SARI 1988, 108 i ss.; RATTU 1951, 29 i ss; i CABRAS 1966.
