Pàgina:Llibre de disputació de l'ase (1922).djvu/119

de nit e de jorn, que jo no n'he sabut tenir compte. — Encontinent que fra Juliot hach conegut en aquesta resposta que la dona era un poch dolça de sal, dix en son cor:— Certes, vós no eixirets d'aci tro a ço que hajats feta la rahó.— E llavors mostrant-se fort torbat li dix: — Quina cristiana sóts vós qui no tenits compte de les vegades que vostre marit vos ho ha fet? E per aytant que, per dret, n'hajats a donar lo delme al confessor a qui us confessats, com poré jo, donchs, pendre lo delme de vós si jo no'm scé quantes vegades vostre marit ha haut afer ab vós? Certes, vós mereixeriets gran pena e penitencia. — Encontinent que Madona Tecla hach ohit les paraules de fra Juliot, ella li dix tot plorant:— Mossenyer, jous prech per l'amor de Déu de voler-me perdonar, car jo, po-breta, só cayguda ignorantment en aquest tant gran pecat, e jo us promet en veritat que d'aci avant n'hauré bé sguart e comptaré quantes vegades mon marit m'ho farà e marcar-les he ab mos paternostres amb la fi que no les oblide, e cascuna vegada que ell m'ho farà jo hi faré un nus. E per ço, mossenyer, que mon marit sab que jo no say res de tals coses, m'ha tramès a vós ab la fi que me n'ensenyets.- Encontinent que fra Juliot ohi les paraules de la jove dona, ell hach gran goig, car ell conegué clarament que ella era de volentat simpla, e per a confortar-la li dix: -Ma filla, de Déu e de mi sia-us perdonat, e no plorets pus, ne no us donats desplaer, car jo hi donaré bon rescapte a tot, e faré lo compte sus are. E si hi ha qualque poch pus o menys, açò no hi farà res. — »