Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/122

Es la mística rosa, simbólica y sagrada,
Es de la poësia la subirana flor.

Es la que en lo desvari de febrosench deliri
La Humanitad inquieta busca per totes parts;
Es lo cálzer puríssim é inmaculat del lliri
Que al raig d' auba divina floreix entre aspres carts.

Es la que tú, en los brassos materns acaronada,
Has vist obrirse en somnis de celestials jardins,
De besos y joguines, de llum y de rossada,
De resplendors d' estreles, de vols de serafins.

En ton pit, urna intacta d' amor y de inocencia,
La pose, com si fora lo més sagrat joyell,
Perque ab distintes formes guardant sa pura esencia,
Duren eixos ensomnis eternament en ell.

Floreixer veig aquesta desfulladisa rosa
En les joyoses festes de la paterna llar;
En la oberta finestra de la fadrina hermosa;
En los ciris encesos del lluminós altar;

En les cansons que entonen, al só de la corbella,
Los segadors alegres quant resplandeix lo sol;
En les nits no dormides de la mare novella,
Que clava els ulls ductosos en l' agrunsat bressol;

En la llum resplendenta que en lo pervindre brilla
Quant la esperansa crédula esqueixa el vel obscur,
En les paraules tendres de la oració sencilla,
En la pau delitosa del cor honrat y pur.